Eskamot Blau, els sentiments d’una afició

Gerard, Jaume, Jordi, Raimon, Pau, Mateu, Xavi, Carolina, Juncosa, Toni, Semis, Albert,… aquests i una trentena de noms més han forma part de l’Eskamot Blau, el grup d’afeccionats del Club Patí Vilafranca. En aquests moments són set els membres fixes que acompanyen a l’equip tant a casa com fora.

La plaça Sant Joan, en concret, el bar Cal Ramón, va acollir dos reunions en què va néixer el grup. L’estiu del 2007, després que l’equip assolís l’ascens a l’OK Lliga, sis seguidors de l’equip van trobar-se per parlar de la possibilitat de crear un nou grup de suport a l’equip. Des de la desaparició de l’anterior, els Incontrolats, la Poliesportiva havia perdut tot el caliu, ja que com remarca el Gerard, un dels membres: “l’aficionat vilafranquí no és un aficionat que animi, ni pressioni al rival”.

Però què fa l’Eskamot? Animar és la seva funció principal. Abans dels partits el grup es reuneix, prepara les pancartes, el bombó i reparteix el fulletó informatiu del partit. A fora, totes les pistes de Catalunya han sentit els cants de l’Eskamot Blau. També s’ha viatjat a La Corunya on la pancarta de l’Eskamot Blau va pujar fins al punt més alt de la Torre de Hércules. A Oviedo s’hi va anar amb una furgoneta llogada a Alcobendas amb AVE i a Alcoi, ara fa tres setmanes, amb l’autocar de l’equip. Sovint els desplaçaments serveixen per fer una sortida “lúdico-festiva-turística-gastronòmica-esportiva”, tal i com remarca el Raimon. Sortir de festa, visitar la ciutat, sopar-dinar-esmorzar, segons convingui, i el més important, animar a l’equip.

Les anècdotes es centren en les sortides. El primer any van organitzar un autocar per anar a Lleida i el van omplir, a Oviedo els van tirar llaunes de cervesa quan l’equip va guanyar amb un gol a l’últim segon, a Blanes els van demanar que no animessin gaire fort perquè aquell dia hi anaven les autoritat; l’any passat a Alcoi els va parar la policia i se’ls havia abocat una ampolla d’orujo i els tractaven de borratxos.

Els eskamotins i les poques eskamotines del grup, tenen clar que ser membre de l’Eskamot Blau “representa una estimació per l’equip del poble”, “sentir els colors de l’equip”, “ser fidel al club més representatiu de la nostra ciutat”. Sigui a casa o sigui a fora, els cants, el bombo i les trompetes tenyides del blau eskamot no paren d’animar l’equip del Club Patí Vilafranca.

Bitlles vilafranquines

Parc del Tívoli. Bitlles catalanes. Cada dimecres i cada divendres s'hi practica aquest esport.

Ara fa dos anys en Jaume Llordes va descobrir un esport nou per ell, les bitlles catalanes. Aquesta descoberta feta a terres lleidatanes el va encuriosir molt. Tanta va ser la seva expectació que va crear un equip a Vilafranca. 12 persones que no en sabien res d’aquest esport van trucar a les portes del Consell Esportiu. Els van facilitar el material. Gràcies a amics i entesos en el món de les bitlles catalanes van començar a practicar-lo com a hobby. Margarida Campo, vicepresidenta del Club Bitlles Catalanes de Vilafranca, remarca que “és un joc molt senzill, però té la seva gràcia, és d’aquells jocs en què hi participa la sort i a més la punteria i té la seva tècnica”.

Després d’un any de practicar cada diumenge al parc del Tivoli, l’any passat “vam poder muntar un equip i jugar a la Lliga de les Bitlles Catalanes de Barcelona”, comenta Llordes. Cinquens l’any passat, aquesta temporada volen quedar millor, motiu pel qual han intensificat els entrenaments.

Aquest any estan emmarcats al grup de Segona B. El president explica com s’estructura la competició: “hi ha una lliga de primera divisió i dos de segona, formades per tretze equips. Els de segona els canvien cada temporada per no jugar sempre amb els mateixos”. L’equip competeix cada dues setmanes, trobant-se tots els equips a la mateixa localitat. “Cada jornada juguen dotze equips i el tretzè descansa i fa d’àrbitre. Així no se n’han de llogar”, segons Llordes. Margarida Campo destaca que la cordialitat és la tònica de les competicions, “hi ha un ambient espectacular”.

Un esport desconegut però a la vegada tant proper se’ns presenta com a una oferta esportiva més a la vila i a la comarca. Qui saps si algun dimecres o divendres a la tarda ens hi deixarem caure?

Tito Boada: "Abans hi havia una altre manera de fer periodisme"

Aquesta setmana m’he trobat amb en Francisco Boada Grau, el Tito. L’entrevista l’hem dut a terme a l’estudi 1 de Ràdio Vilafranca.

La seva trajectòria com a periodista esportiu va començar a finals dels anys 80 a Ràdio Reus recollint resultats del cap de setmana. A la mateixa època va engegar una revista, escrita en català, del poble de Porrera. “Va néixer en una època complicada, abans de la mort del Franco”. L’any 1982 va aterrar a Ràdio Vilafranca (RV) però aleshores “el periodisme esportiu no tenia tant de pes, es treballava amb altres dinàmiques”. A finals dels 80 en Tito va treballar a la Fura durant quatre anys. Des de l’any 1990 ho va canviar per ser cap d’esports del setmanari el 3 de vuit conjuntament amb el de Ràdio i Televisió de Vilafranca (RTV).

El Tito Boada és el referent esportiu de l’Alt Penedès. Amb ell he parlat dels canvis que ha patit el periodisme esportiu en el transcurs de la seva carrera.

“Abans hi havia un sentiment de col·laboració més gran que ara”. L’equip d’esports de RTV va començar a retransmetre partits, ocasionant un gran rebombori dins de l’esport comarcal. El primer va ser d’hoquei, entre el Club Patí Vilafranca i el Castelldefels a terres del Baix Llobregat. Això que ara és tant fàcil, abans comportava “anar, muntar, allargar 40 o 50 metres de fil des del telèfon de les cases de particulars fins al camp de futbol o la pista on hi havia el partit, recollir i tornar. Era una altre manera de fer periodisme”.

Segons el Tito, abans hi havia un periodisme d’investigació reflectit en la imatge de José Mª Garcia, “el Butanito”, sent molt més virtuós que l’actual. L’aparició de revistes com Interviu o Tiempo són l’exemple de la tònica de denúncia d’aleshores. “El periodisme esportiu està fatal”. Ara preval l’estil del grup Prisa on “tot és riure, conya i on no hi ha gens d’investigació” fent que “l’esport es transformi en un circ”.

Ara l’esport “és lo de dalt i lo de baix”. El què és més important són els equips com el Barça i el Madrid i després els de baix. La franja del mig és on s’ha diluït l’esport, on no hi ha públic.

Les innovacions tecnològiques han sigut i són molt importants en el nostre dia a dia i en el món de l’esport comarcal també. En Tito destaca que “quan van començar els ordinadors i sobretot amb Internet, el món periodístic a fet un canvi brutal”. Fòrums, xats, resultats quasi en directe, cròniques dels partits, quinieles,… Les noves tecnològies han traslladat les converses de les societats i els bars dels pobles a la xarxa, creant una gran quantitat d’espais a Internet on l’esport és el protagonista.