Laura Rafecas, l’entrenadora dels nois del Casal

Aquesta subiratenca que va entrar al món de la cistella jugant al JESPE ara fa més de 20 anys amb l’equip del poble s’ha convertit en la primera dona que entrena la Secció Esportiva Casal.

La Laura va començar a jugar al Xamba i després va canviar la pista per la banqueta, “ja porto més de 15 anys entrenant”. “Vaig començar a entrenar la canalla del Bàsquet Subirats i vaig estar bastants anys a l’esport escolar”. El salt al Xamba el va compaginar fent d’entrenadora d’equips base i d’ajudant del primer equip. A mesura que guanyava experiència va anar-se formant fent cursos d’entrenadora. “Suposo que m’agradava i m’hi vaig anar trobant, però sempre he tingut clar que mai se’n sap prou i que de tothom se’n pot aprendre”.

Repte o oportunitat? L’oferta per ser l’entrenadora de la S.E. Casal sènior, després d’estar amb l’equip sots21 de la secció, se la va prendre com ambdues coses: “Va ser un doble repte perquè era el primer cop que portava un primer equip i, a més a més, masculí. D’altra banda com una oportunitat perquè com va dir un professor a un dels cursos d’entrenadors ‘Hi ha trens que només passen una vegada i s’han d’aprofitar’ ”.

Una dona en món d’homes podria ser el fet rellevant, però la Laura considera que el salt al bàsquet masculí va ser una continuació de la seva trajectòria. La Junta va apostar per ella perquè sabia com treballava, “sense tenir en compte si era home o dona”. “Al final, el respecte i l’autoritat te’ls guanyes com a persona, per l’experiència, els coneixements, la forma de treballar, la implicació,…”. Malgrat tot, persones alienes al club li han fet comentaris com “ets mol valenta” o “ja et fan cas aquests homes?”. El fet que una dona entreni un grup d’homes no és una situació normalitzada. “És cert que en un món més propi d’homes has de demostrar més”.

Després d’haver dirigit dones i homes se li fa difícil escollir entre uns o altres, ja que “són estils de joc i formes de gestionar el grup diferents”. Si hagués de canviar d’aires, la Laura “valoraria la proposta esportiva i la il·lusió i capacitat per tirar endavant el projecte”. Al respecte li vaig preguntar pel Xamba: “No descarto, després d’haver estat uns anys al Casal, tornar al Xamba algun dia”.

El perquè de l’elecció d’aquest esport i no un altre...“per la seva rapidesa, el seu dinamisme i sobretot perquè és un esport d’equip”.

Jordi Mascaró, de seguidor a delegat

No recorda quan va començar a seguir el món de l’hoquei, “potser cap als vuit o deu anys”, recorda el Jordi. Va baixar a la Poliesportiva perquè els jugadors del Club Patí Vilafranca eren amics i companys d’institut de la seva tieta. Els primers jugadors que recorda a la pista són “a la porteria el Tino Martínez acompanyat per Pep Pané, ‘Poli’, ‘Valdo’ i el Freixedes. També hi havia el Valls i el Güell aquella època”.

Des de que va trepitjar el pavelló, “entrant gratis fins als setze anys i fent-me soci quan tocava”, ell ja no s’ha perdut quasi bé cap partit a casa. “Potser me’n vaig perdre algun quan era petit, però d’ençà fins ara de ben segur que no arriben a cinc”. Ell també és membre creador del grup de seguidors del vilafranquins, l’Eskamot Blau (presentats al blog anterior aquí a Miranda Banda).

Tot això té un valor afegit. El Jordi mai ha jugat a hoquei, “ja pots dir que mai m’he posat uns patins”, la seva escola tampoc va potenciar aquest esport i a casa seva tampoc els ha interessat mai.

De cara aquesta temporada l’equip necessitava una nova Junta. El grup sortint no tenia cap recanvi i un grup de pares, socis i seguidors del club van decidir fer pinya i posar-se al capdavant de l’equip. El Jordi va sumar-se al projecte.

‘Una nova etapa per l’hoquei vilafranquí’ és el lema que la nova Junta s’ha fet seu. Pel nostre protagonista va suposar ‘una nova etapa del Jordi dins del Club Patí Vilafranca’.

A l’hora de repartir tasques a ell li va tocar ser delegat del primer equip: “És una responsabilitat el fet d’estar al primer equip i més encara ser part del grup humà juntament amb l’equip tècnic i els jugadors”. Aquest nou rol dins de l’entitat li ha significat un procés d’adaptació. Primer ha hagut d’aprendre el què s’ha de fer com a delegat, “el Joan Santacana i el Jaume Mitjans m’han ajudat, tot el què he après, m’ho han ensenyat ells”. D’altra banda, el fet d’abandonar la graderia per passar a supervisar la taula d’anotacions va ser un pas important, “el què em va costar més va ser deixar els companys de l’Eskamot Blau”.

El Jordi té present com a millor moment, “la temporada en què l’equip va quedar quart a la lliga i que va obrir les portes a la Copa Cers on l’equip va arribar a semifinals”, i com a pitjor “la tònica d’equip ascensor que s’ha pres en les darreres temporades”.

El Jordi Mascaró és un seguidor aliè a l’hoquei que ha acabat se’n delegat de l’equip que fa més de vint anys que segueix, el Club Patí Vilafranca. Qui no voldria ser el protagonista d’aquest relat?.