Laura Rafecas, l’entrenadora dels nois del Casal

Aquesta subiratenca que va entrar al món de la cistella jugant al JESPE ara fa més de 20 anys amb l’equip del poble s’ha convertit en la primera dona que entrena la Secció Esportiva Casal.

La Laura va començar a jugar al Xamba i després va canviar la pista per la banqueta, “ja porto més de 15 anys entrenant”. “Vaig començar a entrenar la canalla del Bàsquet Subirats i vaig estar bastants anys a l’esport escolar”. El salt al Xamba el va compaginar fent d’entrenadora d’equips base i d’ajudant del primer equip. A mesura que guanyava experiència va anar-se formant fent cursos d’entrenadora. “Suposo que m’agradava i m’hi vaig anar trobant, però sempre he tingut clar que mai se’n sap prou i que de tothom se’n pot aprendre”.

Repte o oportunitat? L’oferta per ser l’entrenadora de la S.E. Casal sènior, després d’estar amb l’equip sots21 de la secció, se la va prendre com ambdues coses: “Va ser un doble repte perquè era el primer cop que portava un primer equip i, a més a més, masculí. D’altra banda com una oportunitat perquè com va dir un professor a un dels cursos d’entrenadors ‘Hi ha trens que només passen una vegada i s’han d’aprofitar’ ”.

Una dona en món d’homes podria ser el fet rellevant, però la Laura considera que el salt al bàsquet masculí va ser una continuació de la seva trajectòria. La Junta va apostar per ella perquè sabia com treballava, “sense tenir en compte si era home o dona”. “Al final, el respecte i l’autoritat te’ls guanyes com a persona, per l’experiència, els coneixements, la forma de treballar, la implicació,…”. Malgrat tot, persones alienes al club li han fet comentaris com “ets mol valenta” o “ja et fan cas aquests homes?”. El fet que una dona entreni un grup d’homes no és una situació normalitzada. “És cert que en un món més propi d’homes has de demostrar més”.

Després d’haver dirigit dones i homes se li fa difícil escollir entre uns o altres, ja que “són estils de joc i formes de gestionar el grup diferents”. Si hagués de canviar d’aires, la Laura “valoraria la proposta esportiva i la il·lusió i capacitat per tirar endavant el projecte”. Al respecte li vaig preguntar pel Xamba: “No descarto, després d’haver estat uns anys al Casal, tornar al Xamba algun dia”.

El perquè de l’elecció d’aquest esport i no un altre...“per la seva rapidesa, el seu dinamisme i sobretot perquè és un esport d’equip”.

Jordi Mascaró, de seguidor a delegat

No recorda quan va començar a seguir el món de l’hoquei, “potser cap als vuit o deu anys”, recorda el Jordi. Va baixar a la Poliesportiva perquè els jugadors del Club Patí Vilafranca eren amics i companys d’institut de la seva tieta. Els primers jugadors que recorda a la pista són “a la porteria el Tino Martínez acompanyat per Pep Pané, ‘Poli’, ‘Valdo’ i el Freixedes. També hi havia el Valls i el Güell aquella època”.

Des de que va trepitjar el pavelló, “entrant gratis fins als setze anys i fent-me soci quan tocava”, ell ja no s’ha perdut quasi bé cap partit a casa. “Potser me’n vaig perdre algun quan era petit, però d’ençà fins ara de ben segur que no arriben a cinc”. Ell també és membre creador del grup de seguidors del vilafranquins, l’Eskamot Blau (presentats al blog anterior aquí a Miranda Banda).

Tot això té un valor afegit. El Jordi mai ha jugat a hoquei, “ja pots dir que mai m’he posat uns patins”, la seva escola tampoc va potenciar aquest esport i a casa seva tampoc els ha interessat mai.

De cara aquesta temporada l’equip necessitava una nova Junta. El grup sortint no tenia cap recanvi i un grup de pares, socis i seguidors del club van decidir fer pinya i posar-se al capdavant de l’equip. El Jordi va sumar-se al projecte.

‘Una nova etapa per l’hoquei vilafranquí’ és el lema que la nova Junta s’ha fet seu. Pel nostre protagonista va suposar ‘una nova etapa del Jordi dins del Club Patí Vilafranca’.

A l’hora de repartir tasques a ell li va tocar ser delegat del primer equip: “És una responsabilitat el fet d’estar al primer equip i més encara ser part del grup humà juntament amb l’equip tècnic i els jugadors”. Aquest nou rol dins de l’entitat li ha significat un procés d’adaptació. Primer ha hagut d’aprendre el què s’ha de fer com a delegat, “el Joan Santacana i el Jaume Mitjans m’han ajudat, tot el què he après, m’ho han ensenyat ells”. D’altra banda, el fet d’abandonar la graderia per passar a supervisar la taula d’anotacions va ser un pas important, “el què em va costar més va ser deixar els companys de l’Eskamot Blau”.

El Jordi té present com a millor moment, “la temporada en què l’equip va quedar quart a la lliga i que va obrir les portes a la Copa Cers on l’equip va arribar a semifinals”, i com a pitjor “la tònica d’equip ascensor que s’ha pres en les darreres temporades”.

El Jordi Mascaró és un seguidor aliè a l’hoquei que ha acabat se’n delegat de l’equip que fa més de vint anys que segueix, el Club Patí Vilafranca. Qui no voldria ser el protagonista d’aquest relat?.

Eskamot Blau, els sentiments d’una afició

Gerard, Jaume, Jordi, Raimon, Pau, Mateu, Xavi, Carolina, Juncosa, Toni, Semis, Albert,… aquests i una trentena de noms més han forma part de l’Eskamot Blau, el grup d’afeccionats del Club Patí Vilafranca. En aquests moments són set els membres fixes que acompanyen a l’equip tant a casa com fora.

La plaça Sant Joan, en concret, el bar Cal Ramón, va acollir dos reunions en què va néixer el grup. L’estiu del 2007, després que l’equip assolís l’ascens a l’OK Lliga, sis seguidors de l’equip van trobar-se per parlar de la possibilitat de crear un nou grup de suport a l’equip. Des de la desaparició de l’anterior, els Incontrolats, la Poliesportiva havia perdut tot el caliu, ja que com remarca el Gerard, un dels membres: “l’aficionat vilafranquí no és un aficionat que animi, ni pressioni al rival”.

Però què fa l’Eskamot? Animar és la seva funció principal. Abans dels partits el grup es reuneix, prepara les pancartes, el bombó i reparteix el fulletó informatiu del partit. A fora, totes les pistes de Catalunya han sentit els cants de l’Eskamot Blau. També s’ha viatjat a La Corunya on la pancarta de l’Eskamot Blau va pujar fins al punt més alt de la Torre de Hércules. A Oviedo s’hi va anar amb una furgoneta llogada a Alcobendas amb AVE i a Alcoi, ara fa tres setmanes, amb l’autocar de l’equip. Sovint els desplaçaments serveixen per fer una sortida “lúdico-festiva-turística-gastronòmica-esportiva”, tal i com remarca el Raimon. Sortir de festa, visitar la ciutat, sopar-dinar-esmorzar, segons convingui, i el més important, animar a l’equip.

Les anècdotes es centren en les sortides. El primer any van organitzar un autocar per anar a Lleida i el van omplir, a Oviedo els van tirar llaunes de cervesa quan l’equip va guanyar amb un gol a l’últim segon, a Blanes els van demanar que no animessin gaire fort perquè aquell dia hi anaven les autoritat; l’any passat a Alcoi els va parar la policia i se’ls havia abocat una ampolla d’orujo i els tractaven de borratxos.

Els eskamotins i les poques eskamotines del grup, tenen clar que ser membre de l’Eskamot Blau “representa una estimació per l’equip del poble”, “sentir els colors de l’equip”, “ser fidel al club més representatiu de la nostra ciutat”. Sigui a casa o sigui a fora, els cants, el bombo i les trompetes tenyides del blau eskamot no paren d’animar l’equip del Club Patí Vilafranca.

Bitlles vilafranquines

Parc del Tívoli. Bitlles catalanes. Cada dimecres i cada divendres s'hi practica aquest esport.

Ara fa dos anys en Jaume Llordes va descobrir un esport nou per ell, les bitlles catalanes. Aquesta descoberta feta a terres lleidatanes el va encuriosir molt. Tanta va ser la seva expectació que va crear un equip a Vilafranca. 12 persones que no en sabien res d’aquest esport van trucar a les portes del Consell Esportiu. Els van facilitar el material. Gràcies a amics i entesos en el món de les bitlles catalanes van començar a practicar-lo com a hobby. Margarida Campo, vicepresidenta del Club Bitlles Catalanes de Vilafranca, remarca que “és un joc molt senzill, però té la seva gràcia, és d’aquells jocs en què hi participa la sort i a més la punteria i té la seva tècnica”.

Després d’un any de practicar cada diumenge al parc del Tivoli, l’any passat “vam poder muntar un equip i jugar a la Lliga de les Bitlles Catalanes de Barcelona”, comenta Llordes. Cinquens l’any passat, aquesta temporada volen quedar millor, motiu pel qual han intensificat els entrenaments.

Aquest any estan emmarcats al grup de Segona B. El president explica com s’estructura la competició: “hi ha una lliga de primera divisió i dos de segona, formades per tretze equips. Els de segona els canvien cada temporada per no jugar sempre amb els mateixos”. L’equip competeix cada dues setmanes, trobant-se tots els equips a la mateixa localitat. “Cada jornada juguen dotze equips i el tretzè descansa i fa d’àrbitre. Així no se n’han de llogar”, segons Llordes. Margarida Campo destaca que la cordialitat és la tònica de les competicions, “hi ha un ambient espectacular”.

Un esport desconegut però a la vegada tant proper se’ns presenta com a una oferta esportiva més a la vila i a la comarca. Qui saps si algun dimecres o divendres a la tarda ens hi deixarem caure?

Tito Boada: "Abans hi havia una altre manera de fer periodisme"

Aquesta setmana m’he trobat amb en Francisco Boada Grau, el Tito. L’entrevista l’hem dut a terme a l’estudi 1 de Ràdio Vilafranca.

La seva trajectòria com a periodista esportiu va començar a finals dels anys 80 a Ràdio Reus recollint resultats del cap de setmana. A la mateixa època va engegar una revista, escrita en català, del poble de Porrera. “Va néixer en una època complicada, abans de la mort del Franco”. L’any 1982 va aterrar a Ràdio Vilafranca (RV) però aleshores “el periodisme esportiu no tenia tant de pes, es treballava amb altres dinàmiques”. A finals dels 80 en Tito va treballar a la Fura durant quatre anys. Des de l’any 1990 ho va canviar per ser cap d’esports del setmanari el 3 de vuit conjuntament amb el de Ràdio i Televisió de Vilafranca (RTV).

El Tito Boada és el referent esportiu de l’Alt Penedès. Amb ell he parlat dels canvis que ha patit el periodisme esportiu en el transcurs de la seva carrera.

“Abans hi havia un sentiment de col·laboració més gran que ara”. L’equip d’esports de RTV va començar a retransmetre partits, ocasionant un gran rebombori dins de l’esport comarcal. El primer va ser d’hoquei, entre el Club Patí Vilafranca i el Castelldefels a terres del Baix Llobregat. Això que ara és tant fàcil, abans comportava “anar, muntar, allargar 40 o 50 metres de fil des del telèfon de les cases de particulars fins al camp de futbol o la pista on hi havia el partit, recollir i tornar. Era una altre manera de fer periodisme”.

Segons el Tito, abans hi havia un periodisme d’investigació reflectit en la imatge de José Mª Garcia, “el Butanito”, sent molt més virtuós que l’actual. L’aparició de revistes com Interviu o Tiempo són l’exemple de la tònica de denúncia d’aleshores. “El periodisme esportiu està fatal”. Ara preval l’estil del grup Prisa on “tot és riure, conya i on no hi ha gens d’investigació” fent que “l’esport es transformi en un circ”.

Ara l’esport “és lo de dalt i lo de baix”. El què és més important són els equips com el Barça i el Madrid i després els de baix. La franja del mig és on s’ha diluït l’esport, on no hi ha públic.

Les innovacions tecnològiques han sigut i són molt importants en el nostre dia a dia i en el món de l’esport comarcal també. En Tito destaca que “quan van començar els ordinadors i sobretot amb Internet, el món periodístic a fet un canvi brutal”. Fòrums, xats, resultats quasi en directe, cròniques dels partits, quinieles,… Les noves tecnològies han traslladat les converses de les societats i els bars dels pobles a la xarxa, creant una gran quantitat d’espais a Internet on l’esport és el protagonista.

El millor o pitjor al·licient.Xus Risqué

Divendres. 20:00. He quedat amb en Xus. Arribaré tard. L'entrenament ha començat. Arribo a les 20:30 al camp municipal de Santa Margarida i els Monjos. "Arribés tard" diu el Xus. Em toca parlar amb el míster. Llavors comencen un partit per preparar el matx davant del Piera del cap de setmana. Toca esperar. [...] “Tot teu” em diu l’entrenador de l’A.D. Monjos, en Xavier Aymerich. Es l’hora de conèixer una mica més els entresijus del Xus.


Porter. Al vint-i-u de Desembre farà 38 anys. Xus com a sobrenom. Andrés Jesús Risqué Paredes com a nom complet. Quan el vaig conèixer per primera vegada em va fer respecte, té un posat seriós que si no el coneixes et fa respecta’l, però un cop el coneixes, veus que és un paio molt amable i proper.

Fa 31 anys que té el futbol a la seva vida. Als set anys va començar a jugar a les categories inferiors del Mataró. Al principi no jugava pas de porter, era central.

“Un dia el porter es va fer mal i van preguntar qui volia substituir-lo. A mi em feia gràcia perquè pel carrer ja hi jugava. Des d’aquell dia l’entrenador ja no em va deixar jugar més de jugador.”

Ha cobert la porteria de nou equips a Primera, Segona i Tercera Territorial, quatre dels quals penedesencs. Espirall, Torrellenc, Sant Cugat Sesgarrigues i Monjos. Podem comptar-li set ascensos i només un descens, amb el Vallirana de Segona a Tercera Regional.

Al preguntar-li respecte la posició de porter, l’Andrés Jesús Risqué Paredes dóna una resposta que només donaria un porter.

“És una demarcació molt complicada. Pots ser el millor del partit fent aturades espectaculars i a l’últim minut del partit fer una cagada monumental i ser el pitjor. Aquest al•licient, m’agrada molt.”

Les promeses diuen que s’han de complir. Si la promesa es fa entre un pare i un fill, encara té més força. Si això és així, sembla ser que encara veurem el Xus sota els pals durant molts anys.

“Vaig fer-li una promesa al meu fill que ara ha complert 14 anys. Hem de jugar un partit junts quan ell sigui amateur. Això fa que encara em quedin cinc temporades per endavant, però ja veurem si aguantaré o no aguantaré.”

Ara és el jugador més veterà del grup 12 de Segona Regional. Si compleix la promesa farà crèixer la seva condició del porter més veterà de Segona Regional. Encara batrà algun que altre record.

35 d'en Ferri

Josep Ferrer Ferriol, més conegut com a Ferri, nascut i resident a La Granada del Penedès ara fa 62 anys és l’encarregat del camp del l'equip de futbol del poble.

“Aquest any ha complert trenta-cinc anys, vaig començar a la temporada 73-74, al juliol.”

Els membres de la junta del C.F. La Granada d’ara fa trenta-cinc anys van repartir-se les diferents tasques a desenvolupar dins del club.

“Jo era l’únic que no tenia cotxe i per aquest motiu vaig agafar el càrrec d’encarregat de material. Sóc “l’utiller” dels equips base i del primer equip.”

El Ferri s’ha mantingut en les seves tasques des del primer dia.
“Primer estàvem al camp vell de “cal Xendri” fins l’any 87. D’aleshores fins ara el C.F. La Granada ha jugat en el camp actual. Aquest era de terra fins ara fa un any que s’hi ha col·locat la gespa.”

Amb el nou camp de gespa inaugurat la temporada passada les tasques ha desenvolupar se li han agilitzat al Ferri, però abans no eren tant senzilles com ara.
“Abans el manteniment del camp de futbol portava molta feina. S’havia de regar, marcar i, a més a més, calia treure i posar les xarxes cada dia perquè el camp no estava tancat. Una hora abans del partit sempre hi era per preparar els vestuaris, les pilotes, el material i tot el que fes falta.”

Fa anys que el Ferri diu que plegarà però sembla ser que les juntes que han passat per La Granada saben que de Ferris no se’n poden trobar, ni fitxar, així com així.
“Quan vulguin jo ho deixaré. Cada any els i dic que ho deixaria però no volen que plegui; em diuen: “Entretén-te que mentre fas això no fas res més".”

Són molts anys i el Ferri sent els colors com ningú.
“Club Futbol La Granada jo no me vinculat amb cap més equip en cap equip.”